domingo, 15 de junio de 2014
sábado, 14 de junio de 2014
VISITA GALERIES; GALERIA JORDI PASCUAL: EXPOSICIÓ D'EN PAU PASCUAL: UNA MIRADA A LA BELLEZA
UNA MIRADA A LA BELLEZA:
En aquesta exposició, en Pau Pascual ens proposava una "mirada" a la bellesa. L'exposició ofereix un seguit de retrats fotogràfics que exploren el món de la bellesa humana, especialment centrada als rostres. Hi apareixen tant homes com dones, i tots ells tenen una característica en comú; és indiscutible que són d'un atractiu físic incomparable. És aquí doncs, on pot entrar el debat, perquè, com identifiquem si una persona és bella o no? És innat en la consciència detectar-ho? Existeix un cànon universal i atemporal, o es tracta de modes? Heus aquí la meva conclusió després de veure aquesta exposició:
No crec que existeixi cap mena de cànon, si bé si que existeixen modes, per exemple avui en dia es destaquen les figures primes i esveltes, en canvi, als principis de la humanitat el sobrepés era d'allò més atractiu. Un altre exemple, durant l'exposició apareixen també dones i homes de color. Creieu que un racista sería capaç d'apreciar la bellesa d'aquestes persones? jo crec que no. Per tant doncs, la bellesa és una cosa tant efimera que, al meu parer, requereix d'una gran sensibilitat per ser detectada, però, que tot i així, si que existeixen uns paràmetres que d'alguna manera están acceptats socialment com a bellesa, però que no són universals, ni tampoc immortals. Així doncs, tots sóm bells, en la mesura que ens ho creguem.
Aquí us deixo algunes fotografies de l'exposició:
En aquesta exposició, en Pau Pascual ens proposava una "mirada" a la bellesa. L'exposició ofereix un seguit de retrats fotogràfics que exploren el món de la bellesa humana, especialment centrada als rostres. Hi apareixen tant homes com dones, i tots ells tenen una característica en comú; és indiscutible que són d'un atractiu físic incomparable. És aquí doncs, on pot entrar el debat, perquè, com identifiquem si una persona és bella o no? És innat en la consciència detectar-ho? Existeix un cànon universal i atemporal, o es tracta de modes? Heus aquí la meva conclusió després de veure aquesta exposició:
No crec que existeixi cap mena de cànon, si bé si que existeixen modes, per exemple avui en dia es destaquen les figures primes i esveltes, en canvi, als principis de la humanitat el sobrepés era d'allò més atractiu. Un altre exemple, durant l'exposició apareixen també dones i homes de color. Creieu que un racista sería capaç d'apreciar la bellesa d'aquestes persones? jo crec que no. Per tant doncs, la bellesa és una cosa tant efimera que, al meu parer, requereix d'una gran sensibilitat per ser detectada, però, que tot i així, si que existeixen uns paràmetres que d'alguna manera están acceptats socialment com a bellesa, però que no són universals, ni tampoc immortals. Així doncs, tots sóm bells, en la mesura que ens ho creguem.
Aquí us deixo algunes fotografies de l'exposició:
VISITA AL MEAM:
Está clar que les escultures del MEAM (Museu Europeu d'Art Modern) no deixen indiferent a ningú. L'estil trencador de la col·lecció ens mostra obres com les que mostro en les següents fotografies, que presenten característiques i significats que d'entrada escapen a l'enteniment més "clàssic" o acadèmic d'aquesta disciplina artística.
He escollit aquestes tres obres perquè són les que més m'han cridat l'atenció, cadascúna a la seva manera.
La primera obra desafía tota ella la llei de la gravetat, l'estabilitat. Tempta els sentits, t'enganya, talment com si fós a caure, costa de creure que s'aguanti d'empeus. A la vegada, és un desafiant nu masculí que per únic complement du un casc, com si fos un elogi a l'escultura clàssica però a la vegada reconcebuda, adoptant una postura mai vista.
De la segona obra m'atrau la senzillesa com a obra d'art, el fet que una cosa tant senzilla com un home (nu també) ajegut a una butaca descansant, una escèna tant cotidiana, pugui trobar-se també en l'art, atregui l'atenció d'un artista i ho reprodueixi.
La tercera m'ha sorprés perquè és realment inquietant. Com un objecte inert, mort, sense vida, és capaç de transmetre sensació de patiment contingut, les desfiguracions de la "pell" realment posen els pels de punta, la combinació de colors, que li esquitxen la cara, accentua les sensacions, i fins i tot la mateixa expresió, la mirada perduda... tot un tifó emocional.
He escollit aquestes tres obres perquè són les que més m'han cridat l'atenció, cadascúna a la seva manera.
La primera obra desafía tota ella la llei de la gravetat, l'estabilitat. Tempta els sentits, t'enganya, talment com si fós a caure, costa de creure que s'aguanti d'empeus. A la vegada, és un desafiant nu masculí que per únic complement du un casc, com si fos un elogi a l'escultura clàssica però a la vegada reconcebuda, adoptant una postura mai vista.
De la segona obra m'atrau la senzillesa com a obra d'art, el fet que una cosa tant senzilla com un home (nu també) ajegut a una butaca descansant, una escèna tant cotidiana, pugui trobar-se també en l'art, atregui l'atenció d'un artista i ho reprodueixi.
La tercera m'ha sorprés perquè és realment inquietant. Com un objecte inert, mort, sense vida, és capaç de transmetre sensació de patiment contingut, les desfiguracions de la "pell" realment posen els pels de punta, la combinació de colors, que li esquitxen la cara, accentua les sensacions, i fins i tot la mateixa expresió, la mirada perduda... tot un tifó emocional.
viernes, 13 de junio de 2014
Suscribirse a:
Entradas (Atom)